ÚLTIMES NOTÍCIES

130 primers de maig sense reaccionar

Hui, 1 de maig, no és un dia de celebració, és un dia de dol. I ho és, per una banda, per les víctimes que reclamaven l’igualtat econòmica i laboral entre persones, i per una atra banda, perque totes estes guerres socials deixaren en evidència una cosa: mos havíem enganyat en el camí mamprés.

El primer gran erro: l’industrialisació i el capitalisme

El primer gran erro fon l’industrialisació massiva i el capitalisme. Açò generà una ruptura total en qualsevol víncul en els nostres orígens, tant naturals com socials.

La concentració de la producció que implica l’industrialisació, és l’orige dels nostres majors problemes actualment:

  • Centrals elèctriques de molta alta tensió. Ya que moltes chicotetes centrals no és òptim econòmicament, encara que destruïxques l’entorn.

  • Educació en masses. Ya que l’educació en família ya no se pot donar perque els progenitors han de treballar, ni se poden fer grups reduïts perque aumentaria el gast considerablement. A més, has de crear mà d’obra capacitada i dòcil, puix és la matèria prima d’una societat industrialisada.

  • Hipoteques impagables i desfiduciaments. Perque en un sistema en el que tot l’externalises, les coses acaben sent més cares. I si necessitem més dinés per a pagar a qui ho fa, han de pujar els jornals, i si pugen els jornals, se tornen a encarir les coses per a poder-los pagar. Necessitant, d’esta forma, uns dinés irreals que mai podrem tornar.

  • Bancs i govern cleptócrates. L’industrialisació i capitalisme dugué a la concentració de tota producció, i també de la seua moneda de canvi, que se torna un producte més. L’especulació és inherent al sistema capitaliste.

  • Desocupació i pobrea per zones. En concentrar les produccions, estes han de tindre una localisació física, que implica que les demés zones no tinguen possibilitat d’accedir ad eixos treballs.

  • I un llarc etcétera.

Hui en dia, únicament se parla de creiximent econòmic i material. I se parla d’un estat de benestar, que lo que amaga eix eufemisme és la felicitat entesa com a “poder comprar-me i tindre els servicis que vullga”. Dengú parla de creiximent emocional, dengú parla de creiximent espiritual, dengú parla de trencar d’una volta este sistema que fa més d’un sigle que fracassà.

Una volta comés el gran erro del sigle XIX (i potser el major de tota l’història), els primers síntomes foren evidents: el capital se concentra, i el antic rol de nobles/burguesos i plebe, anava passant a empresaris i obrers. En la diferència que antany treballava i vivia cada qual lliurement mentres pagara el tribut al noble, pero ara arrancaven de les seues llars a hòmens, dònes i chiquets per a empresonar-los en les quatre gèlides parets d’una fàbrica, deshumanisant-se encara més la societat.

Segon gran erro: “dignificació del treball” i la guerra de classes

La conseqüència d’eixa desigualtat social ha segut les diferents ideologies sorgides per a frenar-la. Encara que, de totes elles, la protagonista fon la de Karl Marx, en la seua lluita de classes i dictadura del proletariat per a conseguir l’igualtat social. Les ideologies sorgides de les teories de Karl Marx i Friederich Engels, tingueren el suprem erro de no saber pegar un pas arrere, més be voler posar un parche en eixa “dignificació del treball”. Realment el nou concepte de treball fon el problema real al qual s’enfrontaven. No s’ha de demanar una “dignificació del treball”, s’ha de demanar una eliminació del treball tal com s’entén actualment. No és possible que huit hores, o més, al dia les passem fora de la realitat, tancats en eix univers paralel que és el laboral. Un univers que se supon que mos deuria de donar sustent per a poder ser feliços lo restant del temps. Pero ¿quin temps? ¿quina felicitat? Acàs, quan algú aplega fotut i arrimat al marge a les nou de la nit, ¿té ya el “sustent” per a poder fruir de sa parella, sos fills, son creiximent personal,…? Qualsevol treball (entés en el concepte actual) que siga dignificat, implica desdignificar a la persona. Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, apuntava un atre punt de vista en el seu llibre “El dret a la perea”, en el que proponia uns treballs de jornades de tres hores com a màxim, recolzant-se en el maquinisme, per a conseguir major temps i poder adquisitiu de les persones per a que se pogueren dedicar a les arts, la ciència i unes atres necessitats. Encara que allò implicava assumir la concentració de la producció, que és lo que majors problemes ha ocasionat.

La lluita de classes que hui estan commemorant moltes persones, i que yo també ho fiu en un passat, més que una solució és un empijorament de la situació. En ella hem generat odi, incrementant la polarisació que dugué el capitalisme, i acabant de trencar l’unitat social. Ací ho sabem molt be, ya que la negació dels nostres drets sobre les terres i sobre mosatros mateixos que mos otorgaren les lleis del Regne de Taifa de Valéncia, i que respectaren els furs, serien sigles més tart l’embrió de la guerra de la vergonya, acabant de dividir a les “dos espanyes” per a sempre, en esta lluita de classes que mai del món hagué d’existir.

¿Qué fer el dia 1 de maig?

Lo primer, tindre clar que este sistema socieconòmic que mantenim en vigor, és l’orige de totes les protestes que hui s’oiran en les places de totes les ciutats i pobles. Sent conscients d’això, ¿quin sentit tenen en eixe cas totes les reclames? Yo no reclamaré pujades salarials per a tindre major poder adquisitiu per a seguir consumint en este capitalisme inhumà. Yo no demanaré majors prestacions al desocupament o a la jubilació per a que mos hagen de pujar en això els imposts i fer-mos més pobres. Yo no demanaré condicions anticapitalistes a un banc que és el buc insígnia i el motor del capitalisme… Yo no seré paradòxic.

En canvi, en conte de demanar una dignificació del treball, demanaré una dignificació de les persones i una rehumanisació de la societat. Demanaré la pau de classes, en conte de la guerra de classes. Demanaré que neolliberals, comunistes, socialistes, socialdemòcrates, eurocomunistes,… s’obliden per un moment de la política i l’ecomonia i miren al món. Que ixquen de les ciutats i, en mitat de la serra, vegen, oloren i escolten d’a on venim, lo que som. Yo no soc paradòxic, pero sí utòpic.

I mentres, sent conscient de que qualsevol revolució de masses ya està caduca inclús abans de nàixer, faré lo que me demana el cor: construir yo la realitat. Perque soles des de mosatros se pot donar un canvi social. Somrigam a totes les persones en els que mos travessem. Parem-mos en lo carrer a preguntar, al qui està demanant, qué li passa. Busquem formes d’alimentar-mos i de satisfer les nostres necessitats bàsiques fòra d’este sistema viciat. I no oblidem mai que tota esta revolució interna ha de respectar sempre l’entorn i a les persones. Perque crec que soles existix una llei: “respecta a tots els sers, les coses i a tu mateix”. I este sistema socieconòmic l’incomplix en la seua totalitat.

Zaït
Escritor, artiste polifacètic, rondaller, creatiu i ideòlec

Anuncios

Deixa un comentari

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: