ÚLTIMES NOTÍCIES

¡Ser dòna és bonico!

El feminisme

Portava ya algun temps volent escriure est artícul. Són anys veent passar un 8 de març darrere d’un atre, i denunciant injustícies i hipocresies d’un dia desvirtuat. He volgut parlar d’este tema que, dins de lo que és “políticament correcte”, no és acceptable per ad alguns.

I és que el tema de les igualtats ¡és un tema tan simple i, al mateix temps, l’hem enrevessat i complicat tant…! Cada 8 de març me pregunte lo mateix: ¿qué se celebra? ¿qué se commemora? Dien que el “dia de la dòna treballadora”, ara s’ha quedat únicament en el “dia de la dòna”. Yo sincerament, únicament el celebraré quan siga el “dia de l’igualtat”, si és realment això lo que se busca o defén. Perque realment, dubte molt que els representants d’eixes pobres dònes que necessiten l’ampar paternaliste de l’estat, ho estiguen fent. I perdoneu-me el sarcasme, pero me considere feministe hasda el moll del més minúscul dels meus ossos i lo que veig crec que va en contra de tota lluita feminista que se fera en el passat.

Estos “dies de”, sempre se fan en l’esperança de canviar el món, posar una problemàtica davant dels nassos dels millons de persones que no són conscients de la seua existència. Aixina, el “dia del chiquet” se feu a raïl de la Declaració dels Drets del Chiquet, que intentaven evitar l’explotació infantil, el maltracte, la deixadea,… i permetre d’esta manera l’objectiu últim: deixar-los ser chiquets. El 8 de març oí parlar del treball, de que la dòna ixca de casa, de la llibertat de la dòna,… D’esta forma, torní a vore la pressió social que s’eixercix sobre la dòna transmetent que l’única forma de ser lliure és poder trencar en el rol clàssic i que ixca de casa en busca de treball. ¿Eixa és la llibertat de la dòna: esclavisar-se en un lloc de treball en un sistema laboral absorbent i inconex en la vida familiar? També oí, i m’alegrà, “conciliació familiar”, hasda que descobrí que, en la pràctica era posar més fàcil a les dònes deixar a sos fills per a anar-se’n a treballar. ¿No hauria de ser cóm flexibilisar el treball per a que puguen estar més en sos fills? La veritat és que any darrere d’un atre, descobrixc que este fals feminisme no defén a la dòna, defén una societat laborocentrista i capitalista.

La llibertat de la dòna

Ahí és a on molts posaran el crit en el cel. Pero si realment se busca la llibertat de la dòna… ¿A ón queda el que la dòna puga triar si treballar fòra de casa o dins d’ella? ¿A ón, el que l’home puga cobrir eixe rol clàssic de la dòna? ¿A ón, que se posen més facilitats a la criança dels chiquets per part de sos pares i d’una forma més natural i sentimental? Pero lo únic que se facilita és una pressió social en la qual està mal vist que una dòna puga dedicar sa vida a la criança de sos fills i el treball domèstic, i qué dir si ho fa l’home… ¡més condenat encara! Quan s’aplica un feminisme igualitariste, has d’igualar una cosa a l’atra. I en este cas, s’està igualant la dòna a l’home, portant-la al rol clàssic d’este, en conseqüències nefastes en l’educació, en les llibertats d’hòmens i dònes, i sobre tot, en els chiquets.

¿A ón queden aquelles lluites de les primeres feministes que lo que pretenien era que se’ls respectara ser dònes i persones lliures en un món paternaliste i androcentriste? Realment no s’ha de canviar res en la dòna per a la seua llibertat, s’ha de canviar la societat. Esta societat està basada en valors i característiques masculines, i el feminisme de la diferència, pretenia impregnar de valors femenins la societat. Una societat manco competitiva, més amorosa, més maternalista,… Tot això darrere de la consigna “ser dòna és bonico”. Consigna que pareix que este feminisme igualitariste i paternaliste ha oblidat. I ho hem de recordar cada dia: ¡ser dòna és bonico!

Aplegats ad este punt, hauríem de preguntar-mos a qui beneficia este tipo de feminisme que impera en la nostra societat. A les dònes no, puix cada volta són més conscients de que els han privat de la bellea de ser dòna. Als hòmens tampoc, perque en esta “discriminació positiva”, estan patint les seues conseqüències d’injustícies llegals. Realment soles beneficia a qui mercadeja en persones, qui veu a les persones com a simple matèria prima per a conseguir fer funcionar un sistema econòmic caduc. Des dels casos en els que han de treballar obligatòriament home i dòna perque cobren un ínfim jornal, hasda les famílies que treballen guanyant cascú més de 2.000 € al més, el major benefici s’ho duen les arques de l’estat, que abans cobrava una seguritat social per a dos persones i ara cobren pels dos. Ademés del seu IRPF i unes atres retencions i imposts. Al mateix temps, dona major poder adquisitiu per a que se puga consumir molt més i poder aumentar les, ya excessives, boljaques dels més poderosos.

La desigualtat

¿Realment n’hi ha una desigualtat social entre home i dòna hui en dia? Sí, la que mos conten no, pero sí que n’hi ha. No n’hi ha desigualtat econòmica, com sempre diuen, ya que ¿quin percentage de gent cobra més de lo que estipula el conveni? I el conveni no distinguix entre sexes. Per lo tant, la major part de la gent no té diferència de jornal per qüestió de sexe. Sí que és cert que alguns inhumans empresaris, juguen en el sexe del treballador per a conseguir major profit. D’esta forma, una dòna no renda tant perque pot demanar més baixes (maternitat, atenció als chiquets,…), pero també reporta subvencions, que un home no,… Estes són les diferències reals. ¿I per qué no eixos dinés de les subvencions per contractació d’una dòna no se destinen a subsanar les baixes i excedències d’una mare? Provablement conseguiríem no llevar una injustícia en una atra, ya que al remat, resulta que queden vives les dos.

Les conseqüències

Els hòmens vivim part de les conseqüències d’estes polítiques nefastes que en conte de crear igualtat, generen més desigualtat. I el cas més terrible és l’atac a la paternitat, en una pèrdua considerable de drets per part del pare. Una llei feta sense tindre en conte al chiquet ni al pare, que lo que prima és l’obsessió paternalista cap a la dòna. Una arma que s’usa per advocats i exmullers per a danyar a l’exmarit. Perque molt gros ha de ser lo que faça una mare per a poder pedre la custòdia de sos fills, en canvi l’home soles necessita això, ser home, per a pedre-la. No són poques les històries que podem oir de pares en baixos recursos econòmics que, a més de no poder vore créixer i educar a sos fills, han de pagar una pensió desorbitada que excedix sagnantment de les necessitats del chiquet. Persones que queden en una situació de desampar i de pedre la seua autosubsistència. Històries de pares que estan treballant pràcticament per a passar una pensió a una mare que sí que té suficients ingressos, a més de pagar-li l’hipoteca. Mentres, ell ha d’anar a viure i dinar a casa de sos pares, els quals cobren la pensió mínima, perque li queden 50 € per ad ell, si és que li’n queden. Ho estem fent molt mal.

També tenim una absurda llei de violència de gènero, mal feta i pijor duta a la pràctica. Queden desamparats els hòmens i matrimonis homosexuals víctimes de violència domèstica, perque no és aplicable a un home maltractat per la seua parella dòna, ni tampoc és aplicable si la parella de la dòna maltractada és també femella, i manco encara, un home que maltracte a un atre. Tampoc contempla tots els casos de violència: de fills a pares, la violència en coleges entre iguals, en el fútbol, la violència verbal i física en la televisió, la violència cap als animals,… Seria genial que esta llei de derogara i se redactara una llei contra la violència en general. Una en la que no existira esta presunció de culpabilitat únicament per ser home i que abordara el problema real: un creiximent de la violència en general.

Cap a un feminisme de la diferència

Crec que hem de respectar el rol femení en la dòna, i anar més llunt inclús, respectar la feminitat en la societat, i potenciar-la. Crec que hem de tornar a la dòna la possibilitat de ser dòna, i fer-ho dins de la seua llibertat. Decidir lliurement, i sense pressió social ni econòmica, és una bona forma de respectar a les persones i guanyar-mos el respecte dels demés.

Per a conseguir-ho, el primer objectiu és trencar en l’androcentrisme que seguix imperant en la societat, encara que s’haja adaptat la dòna ad ell. Els valors masculins en la societat han d’estar al mateix nivell que els de la dòna, i si anem més allà, inclús per baix. Yo no vullc una societat masculina en la seua competitivitat, vullc una societat femenina en la seua amorositat i compassió. I vullc que les dònes mos ensenyen cóm poder-ho fer. Ya està be de pensar per elles i dir-los cóm ha de ser sa vida. Vullc que torne el femenisme de la diferència perque ¡SER DÒNA ÉS BONICO!

Zaït Moreno
Escritor, artiste polifacètic, rondaller, creatiu i ideòlec

Anuncios

Deixa un comentari

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: