ÚLTIMES NOTÍCIES

El despotisme desilustrat (II)

L’HO / Diego Devis.- En l’anterior artícul vaig citar les accions de la classe política i sindicalista (les grans centrals sindicals es comporten com els tradicionals poders fàctics), guiades per conductes déspotes, les quals esgarren principis i valors.

Ara, la pregunta és ¿qué fem cadascú de nosatres per a revertir esta situació? Tots volem que polítics i sindicalistes canvien i deixen d’actuar com fins ara, pero nosatres discutim en un bar i despuix tornem a casa sense fer res. Nos queixem perque la joventut qualificada, a la que pensem que hem pagat els seus estudis, i cientifics reconeguts emigren per necessitat, pero Belen Esteban es la princesa del poble, “Gran Hermano 16” tingué un 23% d’audiència i tenim futbol tots els dies de la semana. Demanem universitats i empreses d’èlit, pero en nom de la competitivitat justifiquem poder provocar el fracàs alié, i fracàs que traduïm com a propi èxit. Estem demanant una inteligència social més alta i crítica, pero qualsevol cosa que ix en els llibres es una veritat irrefutable. Volem lo millor per als nostres fills, pero nos importa ben poc la societat que estem creant. Pensem que pijor no podem anar, pero no volem saber de política. Alguns volen defendre lo seu, no pedre lo que són com a societat, pero s’arrimen al “mal menor” i se transformen en uns venuts, perque, a lo manco, els defenen a miges… Nos agradaria progresar, pero nos conformem en ser mediocres. Hem de sumar, ademés, ad aquells que tenen un pes i un respecte considerable en la societat i no obstant callen: acadèmies científiques, coleges professionals, oeganismes diversos. Rectors, inspectors de policia i directors de mijos de comunicació són càrrecs ocupats per persones partidistes, les quals alimenten este sistema. ¿No serà que tenim lo que nos mereixem? Per definició, en democràcia el poder radica en el poble, pero ¿no podem ser despotes, encara que hipòcrites?… Sabem que açò deu de canviar, pero ya vindrà a fer-ho un atre o ya canviaran les coses per inèrcia. Sempre pensem en deixar un món millor per als nostres fills, pero, ¿i ser dignes i honrar als nostres pares i yayos? Recordem que ells vixqueren en dictaura i volien democràcia per als seus fills, pero ¿segur que era esta democràcia? Si hagueren volgut que emigràrem, que creguérem que la definició de llibertat és dir lo que vullgam, o convertir-nos en un país de servicis i el Benidorm d’Europa, me pense que no haguera fet falta correr davant dels grisos. Mos yayos conegueren dos guerres mundials, una civil, una postguerra i vàries dictadures, i m’ensenyaren que “Memòria històrica” no és tindre que encontrar morts, és no tindre que tornar a buscar-los. Ya va sent hora de fer una revolució pacífica i ilustrada que nos convertixca en una societat moderna. Al principi, inici que espere que ya haja començat, podrem equivocar-nos, pero no per això hem de deixar de intentar-ho i conseguir, al final, una Revolucio Ilustrada. Seria una perfecte epílec dels llibres d’història dels nostres fills.

Diego Devís Capilla, Participant de Poble.

Anuncios

Deixa un comentari

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: